RAMÓN VICENTE C - 22T

He nascut a Valéncia, fill unic d’una família humil de classe mitjana de la cual no tinc dret a queixar-me, ja que sempre m’han donat tot el que he necessitat. El meu pare fins fa uns quanta anys sempre va treballar en un bar al centre de Valéncia fins que vaig náixer jo i va haber de buscar un altre treball amb el qual poder guanyar més diners, per aixó es va haber de posar a estudiar un cicle superior que més tard li va servir per a treballar de cap de control de cualitat en una fábrica de joguets anomenada “Hasbro”, en la qual va estar uns quanta anys fins que la fabrica com tants altres va anar-sen al mercat asiátic a causa dels baixos preus de la má d’obra.. Grácies a déu vam superar aquest “mal de cap” trobar un altre treball a “La Ford”.




Diari de bord


Dijous, 28 de Febrer de 2500
Avui fan 23 dies desde que vaig embarcar a la nau “Liberty”amb desti Mart per a investigar una serie de succesos estranys. Es tracta d’una serie d’avistaments que han tingut lloc a la 21ª colonia de la cara nort, segons els colons moltes nits hi ha hagut avistaments de naus extranyes que no formen part de la nostra escuadra, i que s’asemblen molt a la descripcio dels O.V.N.I.s que tant a donat de que parlar a la terra.

Nomes falten dos dies per a arrivar a Mart, i fa dies que no puc dormir del nerviosisme.
¿Sera veritat tot alló que deien de que existien els marcians o sera una altra invenció de l’imaginació humana?


RESUM "INTELIGENCIA I MES":


El mes important a l'aprenentatge escolar es l'esforç, aixo els pares ja ho sabieni obligaben als seus fills a una continuitat de l'esforç. Aquesta disciplina va patir del descrédit pedagógic, una disciplina que no es valor de dretes ni d'esquerres per molt que pensem que eés conservadora. Dins d'aixo, l'autodisciplina tambe es molt necesaria, tant al mon profesional com a la imaginacio, on al llarg de l'historia i arreu del mon els inmigrants que han tingut disciplina, s'han imposat

OPINIO:

Jo personalment estic totalmen d'acord amb aquest text, perque ser inteligent no condueix al exit sense disciplina i esforç, peró en canvi una persona no molt inteligent amb disciplina i esforç poden arribar a conseguir els seus proposits.
Daltra banda tambe estic d'acord amb l'importancia histórica de la disciplina, sobretot en lo que es refereix als inmigrants dels quals molts d'ells amb disciplina i esforç han aconseguit trobar l'exit encara que s'encontraben al seu pais d'origen.
124243332_597b5c46fa_m.jpg

JACK VANCE:

Jack *Holbrook *Vance va néixer en San Francisco (*EE. *UU.) en 1920. Després d'estudiar enginyeria i física es va orientar professionalment cap al periodisme. El seu primer relat de ciència ficció es va publicar en 1945 i des de llavors simultània la ciència ficció amb la literatura *policíaca, gènere al que ha contribuït amb més de dotze novel·les obtenint el prestigiós premi Edgar.
La principal virtut de *Vance menjo narrador és la seva capacitat de crear mons sorprenents i la seva habilitat per a donar-los versemblança gràcies a la minuciosa descripció de petits detalls i la complexa interacció de tots els personatges que presenta. Encara que és acusat de vegades d'utilitzar arguments massa simplistes, *Vance es limita a reprendre estereotips més que explotats que, amb la seva immensa capacitat per a la fabulació i l'aventura, refresca i aconsegueix revitalitzar.
200px-Jack_Vance_Boat_Skipper.jpg


JOSEP PLA


Enlaces:
http://es.wikipedia.org/wiki/Josep_Pla
http://www.joanducros.net/corpus/Josep%20Pla.html
http://www.lletres.net/pla/


Llectures:


1. Josep Pla: El quadern gris.

2. Montserrat Roig: Digues que m´estimes encara que sigui mentida.

3. Joan Perucho: Carnet d´un diletant.

4. Ferran García Oliver: Oc.



ARTICLE D'OPINIO:


9 d'octubre 2003

Ampliar l’Estatut, promoure la solidaritat

Joan Blanco Paz
Intersindical Valenciana


La promulgació de l’Estatut d’Autonomia es va produir després d’aprovar-se la Constitució que enguany fa 25 anys. L’Estatut va permetre la reinstauració de la Generalitat Valenciana i la recuperació d’una important dosi de la nostra identitat com a poble. Però al País Valencià el pas del temps ha demostrat que els recels envers les possibilitats de desenvolupament de l’autogovern no eren de caràcter retòric i que les ambigüitats han propiciat l’eternització del conflicte de la llengua. Al capdavall, s’ha entrebancat l’assoliment de competències plenes: el país no ha assolit mai el rang de nacionalitat històrica.
Després de 21 anys d’Estatut, cal procedir sense dilació a la seua reforma. Les mancances del text legal han estat reconegudes per tots els partits polítics, el del govern i els de l’oposició, i tots ells han proposat modificacions. En aquest context, cal exigir al si de la societat valenciana l’inici d’un debat en profunditat que encare una reforma estatutària consensuada, en la perspectiva d’un autogovern autèntic que supere la mediocritat de l’actual estatut.
Necessitem que l’Estatut reconega la nostra condició de nacionalitat històrica i permeta uns autèntics òrgans d’autogovern. Un estatut que incorpore noves competències en els serveis públics, treball i seguretat social, infraestructures, hisenda…, amb capacitat per a la dissolució anticipada de les Corts i per a afavorir la participació directa del País Valencià en la Unió Europea. Un estatut que reconega la unitat de la llengua, que adopte mesures efectives perquè el valencià tinga un ús social ple i es convertisca en un element de cohesió i d’identificació col·lectiva.
Cal fer una menció especial al document "Compromís pel Valencià", elaborat per diferents entitats. No compartim la valoració triomfalista de la política lingüísca realitzada fins ara pel Consell. Aspectes com la problematització perpètua de l’ensenyament en valencià —la censura de lèxic, materials curriculars i autors, la proscripció de la titulació superior de les universitats valencianes, els projectes per a desplegar la Llei de Qualitat—, la castellanització dels mitjans de comunicació públics o el procés de privatització de Canal 9, atempten contra l’esforç de promoció de moviments cívics com la Federació Escola Valenciana, encara ignorada pel govern de la Generalitat. La realitat no coincideix amb l’especial respecte i protecció que l’Estatut d’Autonomia ordena per a la llengua pròpia dels valencians. Fa uns quants dies que s’ha fet pública la intenció del Consell de donar determinades instruccions per a l’ús del valencià en l’Administració pública. Es tractaria d’una bona iniciativa si no fóra perquè aquestes instruccions són copiades d’unes altres dictades el 1991. Han hagut de passar dotze anys per a seguir on estàvem.
Necessitem un estatut que done garanties de protecció al nostres recursos naturals, que garantisca per al futur la pervivència dels nostres rius, costes, pobles i ciutats. Un estatut que permeta polítiques educatives, socials i legals per a la prevenció de la violència contra les dones i que impedisca qualsevol discriminació de gènere. Un estatut que arribe al món del treball.
En aquest 9 d’octubre també seguim reivindicant la creació d’un marc autònom de relacions laborals. Els 21 anys d’Estatut no sols no han servit per a aprofundir en la creació d’uns mecanismes propis de negociació col·lectiva, sinó que les continues reformes laborals han conformat un model cada vegada més centralitzat, amb mecanismes de negociació allunyats dels treballadors i les treballadores. Calen mesures efectives per a reduir la sinistrabilitat, amb polítiques efectives que asseguren les actuacions dels òrgans encarregats de vetlar per la salut laboral.
En les actuals circumstàncies socials, el País Valencià ha d’assumir el repte que suposa la immigració. L’establiment en diferents poblacions de col·lectius de diverses ètnies, cultures i llengües, amb característiques molt diverses, afig un nou element de diversitat a la ja complexa societat valenciana. En totes les localitats amb presència d’aquests nous valencians cal que ens constituïsquen fòrums de la immigració integrats per representants de totes les institucions i col·lectius cívics. Des del respecte a la diversitat d’origen i cultural de tots aquests col·lectius, els fòrums han d’impulsar actuacions que promoguen la seua integració plena en la societat valenciana.
En aquest 9 d’octubre, Intersindical Valenciana participarà en els actes reivindicatius per l’autogovern del poble valencià i seguirà treballant per un País Valencià lliure, respectuós amb el seu entorn i solidari amb les seues gents.

Immigrants i educació


Autor:Vicent Estebe i Montalvà

Les millors polítiques envers la immigració són les que conjuguen el verb previndre. No serà que no estàvem advertits. L’accentuació de les diferències entre països rics i pobres ha tingut com a conseqüència l’agudització de la misèria de qui no se l’ha llevada mai del damunt. I l’empitjorament de les condicions de vida en la perifèria del capitalisme. Però pitjor que no previndre és ignorar. Si no fóra un tret de la cultura dominant l’individualisme insolidari, no caldria recordar que parlem de persones, dels seus drets fonamentals. El dret a l’educació és, quan es realitza, l’instrument més potent d’integració i socialització en un nou espai vital. Amb aquest objectiu, les autoritats i els ciutadans hem d’actuar, si més no, en tres plans. Abans que res, proporcionar unes condicions de vida dignes i practicar una igualtat de dret i de fet entre la població immigrant i l’autòctona. Al servei d’aquesta igualtat han d’estar els centres públics i els centres privats concertats. En segon lloc, tota la comunitat escolar s’ha de comprometre explícitament amb els valors de la convivència. I, finalment, ja estaria bé que allò que s’aprén i que s’ensenya contemple una pluralitat de maneres de veure el món. Però sols una actuació concertada entre l’administració educativa, de benestar social i municipal permetria l’eficàcia del que ha de ser un esforç extraordinari per redreçar una situació que ens ha desbordat. Així que ja està bé de discursos formals i polèmiques artificioses: s’ha d’empadronar els immigrants perquè són habitants de les nostres ciutats i, com a tals, tenen dret a un lloc escolar. La primera actuació en el marc educatiu ha de procurar una recepció adequada a aquesta població: cal poder establir comunicació sempre que no hi ha una llengua comuna; i el professorat precisa d’un diagnòstic previ que oriente l’ensenyament-aprenentatge. Tan segur com que cal tenir una estratègia metodològica per al centre (el projecte educatiu) i per a l’aula (el que s’aprén) és que no hi ha ni un sol paper fet al respecte. Però hem d’aprofitar l’experiència d’altres. El que si sabem sobradament és que, al costat de l’aula, ha d’haver un menjador escolar. Aprendre amb la panxa plena i en un lloc segur i agradable quan els pares i mares hi són a la feina és indispensable. El menjador és també un espai educatiu, de coneixement i de re-coneixement de la cultura de l’entorn. El Govern s’ha d’espabilar: a concertar amb d’altres països que hi vinga professorat nadiu de suport; a conveniar amb les escoles d’idiomes els serveis d’intèrprets i traductors; a formar un professorat que no en sap, d’aquests nous problemes; a proporcionar assessorament i suport legal, social i psicopedagògic als centres educatius. Fins ara no s’hi ha fet res. I estem parlant de persones.