JOSÉ S - 22T

Text:

He nascut a València peró em considere més manxec perqué tota la meua família és d´aquest llóc més que láltre.Visc així a conseqüéncia que en el meu poble no tenen quasi treball i está molt mal pagat.Per a mi els arrels són de Castella la Manxa i vaig ser batejat a Yeste, poble d´Albacete.
Tinc bons amics i en estiu disfrute molt, ara toca treballar cal tornar a València peró amb tot això no vull dir que no m´agrade València.
Estic estudiant i estic molt bé amb tots els meus companys peró amb tot això tinc por perqué els professors m´han fer tenir por amb aquest curs perqué és molt important i a juny cal assirtir bé una sèrie d´exámens.
Els meus pares m´adverteixen sempre i em diuen que cal superar-me i que si tinc problemes amb els estudis que no passa res que ells em portaran un professor d´ajuda.
Ja que el meu pare no té ni el graduat perqué de petit en les seues circunstancies caldria que treballara per a la família i per tot això em diu que ara que jo tinc l´oportunitat l´aprofite.I vull intentar fer el millor possible aquest curs.


Diari de Bord:

Estic navegant en la nau FGHI acompanyat dels meus camarades.Nosaltres volen observar un planeta anomenat Terra però falta 2200 km amb tot això em pogut arribar.El planeta Terra era un planeta blau sera per la gran quantitat d´aigua, també en pogut observar una gran capa però es veia molt contaminada, es veu que els humans no són cuidadosos.L´objectiu de la nostra misió es encontrar al nostre company que va sar encomanat a una misió al planeta blau i no va regresar al planeta JKOP. JKOP es el nostre planeta ,són una raça més llista que els humans.
Al arribar al planeta i abia una mena de transportadors amb rodes que els humans el denominaven cotxe ,els nostres transportador son sense rodes i van per el cel.Aquest cotxes són perillosos ja que quasi ens furten la nostre vida quan anaven per el planeta camuflat amb una aparençca humana.El primer dia no van encontrar al nostre company JUJIJU però el cientific de la nau va fer una detector per a la nostra especié de mode,que van encontrar al nostre company.Ell es veia bé i jo li vaig dir que perque no va voler anar al nostre planeta JKOP.Ell em va enraonar que no va voler anarse perque va coneixer un bón amic en la Terra anomenat JOSE SANCHEZ JIMENEZ ,ens va dir que el seu amic es una bona persona, agradable ,llista i cuidados.I que van fer una gran amistat, JUJIJU va portar als seus companys a casa dels seu amic JOSE SANCHEZ JIMENEZ .El amics pensaben en mateix que JUJIJU però amb tot axiò van dir que es tendrien que marxar que en el seu planeta la gent els estaba esperant i que al seu company JUJIJU també de mode que van convencer a JUJIJU per a que es marxara també.
Els amics JOSE SANCHEZ JIMENEZ y JUJIJU es van despedir i van dir que algun dia es volverien a trobar, els companys del planeta JKOP va tornar al seu planeta i van ser feliços.iss1-400.jpg





















Resum de l´article "Inteligencia i més":

Un estudi a Madrid informa de la situació dels estudiants,i diu que les ganes d´estudiar són decisives.
Els mestres i pares sabien d´aquesta situació però amb toto aixoò els obliguen a mantindre l´ordre i la continüitat cosa que no els
agrada.Més tard l´ordre i la disciplina van partit al decredit pedagògic, amb això els estudiants tenen llibertat però solament van prosperar solament els alumnes que tenen continüitat.
L´ordre i la disciplina no han de desaparéixer és important i amb això poden aprofitar la intel.ligència dels alumnes.Es diu que no solament cal ordre a l´escola sinó tambe al treball.
En el text es diu que amb una gran quantitat d´esforsos es pot conseguir molt i posa com exemple als forasters.

Opinió de "l´inteligencia i més":

D´aquest text opiné que estic d´acord amb el que diu, com per exmeple quan es diu que l´ordre i la disciplina no pot desapareixer ja que per als alumnes pot ser molt bo.Els alumnes es poden aprofitar per a l seua inteligencia ,peró no solament es te que mantindre l´ordre en l´escoa sinò en el treball, en la casa ,es a dir que cal tindre un ordre per a poder treballar mes agust.Un altre aspecte en que estic d´acord amb el text ,es que les ganes d´estudiar del alumne son decisives i importants ja que d´aixó depent el seu futur.
noche_en_manhattan_1280x960.jpg













Biografia de Jack Vance:

Jack Holbrook Vance va nàixer a San Francisco (EE. UU.) en 1920. Després d'estudiar enginyeria i física es va orientar professionalment cap al periodisme. El seu primer relat de ciència-ficció es va publicar en 1945 i des de llavors simultània la ciència-ficció amb la literatura policíaca, gènere a què ha contribuït amb més de dotze novel·les obtenint el prestigiós premi Edgar.

La principal virtut de Vance com a narrador és la seua capacitat de crear mons sorprenents i la seua habilitat per a donar-los versemblança gràcies a la minuciosa descripció de xicotets detalls i la complexa interacció de tots els personatges que presenta. Encara que és acusat a vegades d'utilitzar arguments massa simplistes, Vance es limita a reprendre estereotips més que explotats que, amb la seua immensa capacitat per a la fabulació i l'aventura, refresca i aconseguix revitalitzar.

L'exemple típic d'açò és El Cicle de Tschai, el planeta de l'aventura. Composta per quatre llibres; ELS CHASCH, ELS WANKH, ELS DIRDIR i ELS PNUME, tracta el viatge del tripulant d'una nau perduda a través del planeta Tschai... per a aconseguir donar avís del seu accident. Durant tot el se succeïxen les situacions més intrigants i les peripècies més perilloses, però el verdader guarniment, i el que dóna la seua verdadera dimensió al Cicle, és la descripció de les quatre races que donen títol als llibres, i que compartixen... amb els humans.

Una altra obra molt celebrada de Vance és La saga de la terra moribunda, relat espaterrant de les aventures de Cugel, un desmanotat lladre i hàbil mentider, a través d'un món, el nostre, al final dels seus dies, el sol s'apaga, la ciència i la tecnologia s'ha perdut però la màgia l'ha reemplaçat; és La Terra Moribunda. Com Vance no es pren molt seriosament el gènere, este cicle no està ben vist pels amants de les fantasies heroiques o de les novel·les d'espasa i bruixeria.

Una altra sèrie famosa és la dels prínceps dimoni Durant els cinc volums que componen este cicle, es viatja per centenars de mons, s'engiponen plans infal·libles i es lluita contra poderoses forces més enllà de la capacitat del mer mortal... sense recursos econòmics.

No queda clar per a alguns crítics si Vance és més un escriptor de fantasia que de ciència-ficció, sense adonar-se'n que Vance, abans que res, és un escriptor de novel·les d'aventures. En les seues obres a penes queden buits per a les discussions morals o tecnològiques; els personatges són com són, sense caure en enrevessats i tediosos parlaments teosòfics, les màquines funcionen, i molt bé per cert, i només els seus inventors i els tècnics que les reparen tenen perquè saber com funcionen. Encara descrivint paratges increïbles, estranys sers i batalles fabuloses, mai cau en l'exageració pròpia de la space opera, i quan es decidix per la fantasia preferix donar-li un tractament irònic sense oblidar-se de l'èpica.

Òbviament Vance no és un autor hard, però la seua lectura és molt més refrescant i entretinguda que la de molts altres pretesos, i pretensiosos, divos del gènere.
Sobre Vance es diu:

Vance sempre m'ha fascinat. La primera veure que vaig llegir quelcom seu em va costar entendre la narració, inclús el mateix comportament dels personatges. Vance assumix que en un univers de múltiples mons, o inclús en un mateix planeta, es poden donar cultures que no s'assemblen en res entre si. Açò, que és una realitat en la Terra, (o potser s'assembla la nostra cultura, els nostres esquemes de raonament, als d'un bosquimano o un indígena de l'Amazones?) és sovint oblidat pels escriptors de ciència-ficció.

Vance emmarca les aventures dels seus personatges dins d'unes cultures canviants, i s'esplaia a explicar detalls com els tipus de menjar, els artefactes, les armes, els costums socials, la vestidura o els tractaments honorífics; quasi sempre emmarcats en societats pseudofeudals. És, quasi, una ciència-ficció antropològica, encara que plena d'aventures.

O almenys ho era en les seues primeres novel·les, no en les últimes les de la sèrie d'estació ARAMINTA, que, almenys per a mon, són de molta menor qualitat que la resta. De totes maneres vos recomane que si podeu llegiu la sèrie de l'Anomo, o dels VALEROSOS HÒMENS LLIURES.

© Joan Claveria 12 d'abril de 1998 és.Rec.Ficció

Per a saber més
Bibliografia:

Esta relació no és exahustiva, només s'inclouen novel·les i no relats, articles o les conferències publicades en distints mitjans
La terra moribunda, (The Dying Earth, 1950) Ultramar Editors, (1986) Grans Èxits Butxaca
Els ulls del sobremón, (The Eyes of the Overworld, 1966) Ultramar Editors, (Des. 1986 (1a Edició), nov. 1989 (2a Edició)) Grans èxits butxaca
La saga de Cugel, (Cugel's Saga, 1983) Ultramar Editors, (1987) Grans èxits butxaca
Rhialto el prodigiós, (Rhialto the Marvellous, 1985) Ultramar Editors, (1987) Grans èxits butxaca
Planeta gegant, (Big Planet, 1957) Edicions Trident, (Oct. 1990) Polsar Ficció, núm. 2
Els prínceps dimoni, (Big Planet, 1964, 1964, 1967) Edicions Martinez Roca, (1988) Gran Súper Ficció
Els prínceps dimoni 2, (Big Planet, 1979, 1981) Edicions Martinez Roca, (1989) Gran Súper Ficció
Els Chasch, (City of the Chasch, 1968) Ultramar Editors, (Mar. 1986 (1a Edició)) Grans èxits butxaca, núm. B-95, Ciencia-Ficcion-25
Els Wankh, (Servants of the Wankh, 1969) Ultramar Editors, (Abr. 1986 (1a Edició)) Grans èxits butxaca, núm. B-96, Ciencia-Ficcion-26
Els Dirdir, (The Dirdir, 1969) Ultramar Editors, (May 1986 (1a Edició)) Grans èxits butxaca, núm. B-97, Ciencia-Ficcion-27
Els Pnume, (The Pnume, 1970) Ultramar Editors, (juny. 1986 (1a Edició)) Grans èxits butxaca, núm. B-98, Ciencia-Ficcion-28
L'home sense rostre, (The Faceless Man, 1971) Edicions B, (Sep. 1987) Llibre Amic ciencia-ficcion, núm. 25
Els valerosos hòmens lliures, (The Brave Free Men, 1972) Edicions B, (1987) Llibre amic ciencia-ficcion, núm. 42
Els Hòmens Lliures, (The Brave Free Men, 1972) Edaf
Els Asutra, (The Asutra, 1973) Edicions B, (1988) Llibre amic ciencia-ficcion, núm. 59
Alastor, (The Asutra, 1973, 1975, 1978) Edicions Martinez Roca, (1990) Gran Súper Ficció
Lyonesse I: El jardí de Suldrun, (Lyonesse: Suldrun's Garden, 1983) Edicions B, (1989 (1a Edició)) Nova Fantasia, núm. 1
Lyonesse II: La perla verda, (Lyonesse II: The Green Pearl, 1985) Edicions B, (1990 (1a Edició)) Nova Fantasia, núm. 9
Lyonesse III: Madouc, (Lyonesse III: Madouc, 1990) Edicions B, (feb. 1992) Nova Fantasia, núm. 24
Estació Araminta 1, (Araminta Station, 1988) Edicions Martinez Roca, (1993) Gran Súper Ficció
Estació Araminta 2, (Araminta Station, 1988) Edicions Martinez Roca, (1993) Gran Súper Ficció
Ecce i la vella terra, (Ecce and Old Earth, 1991) Edicions Martinez Roca, (1994) Gran Súper Ficció
Throy, (Throy, 1992) Edicions Martinez Roca, (1994) Gran Súper Ficció
Hòmens i Dragons, (The Dragó Màsters, 1962) Edicions Martinez Roca, (1987) Gran Súper Ficció
Emphyrio, (Emphyrio, 1969) Miraguà edicions, (1988) Futuropolis, núm. 6
El príncep gris, (The Gray Prince, 1974) Edicions Grijalbo, (1992) La porta de plata
Els llenguatges de Pao, (The Languages of Pao, 1958) Edicions B, (1987) Llibre amic ciencia-ficcion, núm. 10
L'ultime castell, (The Last Castle, 1966) Edicions Martinez Roca, (1987) Gran Súper Ficció
Hòmens i dragons, (The Last Castle, 1972) Orbis, (1986) Biblioteca de Ciència Ficció, núm. 68
Temps futur, (Future Tense, 1964) Edicions Diana, (1967) Falcó, núm. 80
Els mons de Jack Vance, (The Worlds of Jack Vance, 1973) Edicions Martinez Roca, (1982) Súper Ficció (1a. època), núm. 69
El millor de Jack Vance, (The Best of Jack Vance, 1977) Editorial Bruguera, (1977) Llibre amic, núm. 515
Estació Abercrombie, (The Best of Jack Vance, 1977) Editorial Bruguera, (1977) Llibre amic, núm. 547
Els quatre Johns, (The Four Johns, 1964) Edicions Picazo, (1975) Polismen, núm. 32
Làmpara de Nit, (Night Lamp, 1964) Gigamesh, (2000)



jvance2yx8.jpg

- Llectures:


1. Josep Pla: El quadern gris.

2. Montserrat Roig: Digues que m´estimes encara que sigui mentida.

3. Joan Perucho: Carnet d´un diletant.

4. Ferran García Oliver: Oc.


Textos Argumentatius de Premsa

Presentem el següent article d´opinió de la STE: (8/08/02)

Ex-president Eduardo Zaplana ha acabat el seu mandat de set anys sense resoldre la precarietat en què es troben més de 25.000 interins al servei de la Generalitat. En maig de 2001, Zaplana va anunciar un pacte per reduir la precarietat que va conduir a una sèrie d�acords en els àmbits de la Mesa General de la Funció Pública i de les diferents meses sectorials. La iniciativa era oportuna i, en el cas de l�ensenyament, responia a les importants mobilitzacions del professorat interí de la primavera de 2001 convocades per l�STEPV-Iv i AFIDCV. Però les pressions de determinades organitzacions sindicals i de sectors de la pròpia Administració, especialment de les conselleries d�Educació i de Sanitat, van malbaratar la iniciativa.
L�STEPV-Iv no va subscriure l�acord d�ensenyament i el temps ens ha donat la raó. No es va voler arribar a compromisos ni a modificacions normatives que donaren solució a la precarietat laboral. Al llarg del curs que acaba, ni s�ha modificat el Reial Decret 850/93 ni tampoc la futura Llei de Qualitat arreplega les propostes de l�STEPV-Iv i d�altres sindicats per possibilitar un accés diferenciat al professorat interí. Per contra, es manté l�actual sistema de concurs-oposició i s�acorda una oferta d�ocupació pública docent per a 2002 sense el suport de la representació majoritària de la Mesa Sectorial d�Educació: no la van subscriure STEPV-Iv, UGT i CSIF.
En resum, al llarg del curs 2001-02 no s�ha encarat la negociació d�un nou sistema d�accés a la funció pública docent ni s�ha avançat en fòrmules que permenten l�estabilitat del personal interí. Tampoc no s�ha fet a d�altres sectors de la funció pública valenciana per altres raons. El grau de precarietat laboral en el sector públic ha augmentat: la precarietat és superior al 25% a l�Administració del Consell i afecta a unes 3.800 persones; a l�ensenyament voreja el 25%, unes 10.000 persones; i en sanitat són 9.340 les persones afectades, un 29%.
Aquesta precarietat és molt més que un concepte laboral, ja que té una lectura social i personal, fins i tot política, que s�ha d�incloure necessàriament en la compresió de les seues conseqüències. Els governants han usat i usen llocs de treball per controlar políticament l�Administració, especialment en determinats sectors i llocs de treball de la funció pública, com ara Sanitat i l�Administració del Consell. Aquesta és la causa principal de l�objecció manifestada pels sectors més reticents a la solució a la problemàtica dels interins en l�àmbit de l�Administració del Consell, és a dir, del personal que treballa a les diferents conselleries, serveis territorials i oficines públiques de la Generalitat.
La justa i desitjada estabilitat laboral s�ha de compatibilitzar amb els drets del personal fix a ocupar per concurs públic qualsevol lloc de treball adjudicat "digitalment" a personal interí, a la promoció interna, a la millora d�ocupació i a la mobilitat funcional i geogràfica, garanties presents al sector de l�ensenyament però no a d�altres àmbits de la funció pública, i, per tant, no hi ha picabaralles entre personal interí fix.
L�estabilitat del personal interí ha de partir d�un sistema transparent de borses de treball �com passa a l�ensenyament-, única porta d�entrada al treball, i ha d�abocar a un sistema d�accés a la condició de funcionaris de carrera que reconega l�experiència i els serveis prestats. La solució a la precarietat dels interins ha de suposar simultàniament el final d�una llarga etapa en què l�Administració l�ha estat instrumentalitzant en benefici propi. Les mesures adients per acabar amb la precarietat han de ser les que aporten estabilitat al funcionament dels serveis públics i alhora no suposen un cost personal i laboral per a qui està fent la feina des de fa anys.
Els sistemes de provisió de personal han de permetre que qui tinga un treball en precari i haja accedit de manera legal, neta i transparent hi puga romandre i consolidar el seu treball. La simple convocatòria d�oposicions �quan hi ha milers de persones que ja ocupen els llocs de treball que s�ofereixen- no és la solució, ja que suposa bescanviar unes persones per altres. Així, s�acabaria amb la precarietat dels llocs de treball a canvi d�empitjorar la de les persones que siguen foragitades del sistema.
El que cal aconseguir al capdavall és consolidar el treball existent i crear-ne de nou: que continue treballant qui ja treballa i que accedesquen als nous llocs de treball aquelles persones que encara no tenen feina.
external image dalt.gif

Presentem el següent article d´opinió:

Amb la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià sobre la llengua, el secessionisme lingüístic del PP i lŽambigüitat del PSOE poden quedar definitivament sentenciats. Aquests darrers dies lŽalt tribunal ha estimat el recurs dŽAcció Cultural del País Valencià (ACPV) contra les ordres de 8 de maig de 2002 de la Conselleria de Cultura i Educació en les quals no es reconeixia la llicenciatura en Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià ?lŽanomenat requisit lingüístic? en les oposicions als cossos de mestres i de professors dŽensenyament secundari, dŽescoles oficials dŽidiomes, de música i dŽarts escèniques i de formació professional.

LŽexigència del requisit lingüístic per a mestres i professors ha estat durant molts anys una reivindicació de gran part de la societat civil, encapçalada bàsicament per lŽentitat que ara ha guanyat el recurs i per la Federació Escola Valenciana, com també pels sindicats de lŽensenyament, en especial lŽSTEPV, el qual també ha impugnat aquestes ordres. Després de molts anys de lluita, per primera vegada es va incloure en una convocatòria dŽoposicions lŽexigència del coneixement previ de valencià per a poder accedir a la funció pública docent. El procediment que sŽestablia per tal que els opositors demostressen aquests coneixements era doble: bé superar un examen previ a lŽoposició, bé aportar algun dels certificats, títols o diplomes.

El fet flagrant i objecte del litigi era que en aquests annexos no figurava la llicenciatura en Filologia Catalana, que és alhora la màxima titulació universitària sobre aquesta matèria i lŽúnica existent en lŽactualitat. Per contra, sí que es reconeixia un títol inexistent de Filologia Valenciana. I, a més, lŽaprovat en lŽassignatura de valencià en lŽensenyament secundari valia tant com la llicenciatura.

Davant dŽaquestes arbitrarietats del Govern Valencià, tant ACPV com les universitats de València i Alacant i lŽSTEPV van impugnar les ordres davant el TSJ. Ara aquest Tribunal ha resolt el primer dels recursos, lŽinterposat per ACPV, i ha estimat que és contrari a dret considerar que els aspirants que estan en possessió de la llicenciatura en Filologia Catalana sŽhagen de sotmetre a la prova obligatòria i eliminatòria de valencià.

LŽargumentació que la Generalitat Valenciana havia donat per defensar lŽexclusió era que lŽEstatut dŽAutonomia esmenta com a idiomes oficials el valencià i el castellà i que, per això, les ordres només feien referència a la llicenciatura en Filologia Valenciana ?títol inexistent, com ja hem dit? i excloïen la Catalana. Doncs bé, el TSJ, seguint la jurisprudència establerta pel Tribunal Constitucional en la Sentència núm. 75/1997, de 21 dŽabril, sobre el nom de la llengua en els Estatuts de la Universitat de València, afirma en aquest cas que «no hi ha cap raó jurídica que permeta sostenir que la titulació de llicenciatura en Filologia Catalana no constituesca titulació suficient [...] per a eximir de la realització de la prova de coneixements de la llengua valenciana, ja que aquella llicenciatura avala sobrerament el coneixement de la llengua dŽaquesta Comunitat ?anomenada oficialment valenciana en el seu Estatut dŽAutonomia, i en lŽàmbit acadèmic catalana».

És així com amb un sol paràgraf el tribunal deixa molt clares dues qüestions clau: dŽuna banda, la validesa, com no podia ser dŽuna altra manera, del títol de llicenciatura en Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de la llengua pròpia del País Valencià; de lŽaltra, que el nom de la llengua tant pot ser el de valencià com el de català, i això amb els mateixos efectes jurídics i amb les mateixes conseqüències legals.

El Govern Valencià, doncs, haurà de prendre bona nota de la sentència, complir-la i fer-la complir. En primer lloc, aplicant-la a la seua pròpia administració i, per tant, reconeixent el dret dels opositors que no sŽhi van poder presentar als exàmens per aquella prohibició arbitrària. I de lŽaltra, hauria de publicar immediatament el text dels Estatuts de la Universitat Jaume I de Castelló, retirar lŽobjecció feta en el mateix sentit als de la Universitat dŽAlacant i, per descomptat, no oposar cap impediment legal a lŽarticle corresponent de la de València.

En el mateix sentit que assenyalem també haurien dŽactuar els legisladors valencians i els membres de lŽAcadèmia Valenciana de la Llengua. Les fórmules rocambolesques que han utilitzat per a definir la llengua pròpia ni han servit ni serveixen per a solucionar el mal anomenat conflicte lingüístic. Científicament i acadèmicament no hi ha cap dubte. Legalment i jurisprudencialment, tampoc. Cal doncs, una vegada per sempre, tancar aquest tema i dir les coses pel seu nom. I el nom de la llengua tant és el popular, valencià, com lŽacadèmic i universal, català. La solució legal és molt senzilla. Cal fer, simplement, un afegit a lŽarticle 7.1 de lŽEstatut dŽAutonomia valencià: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Així mateix, es reconeix per a aquestes dues llengües i a tots els efectes el nom de català i dŽespanyol, respectivament». Més fàcil, impossible. Més clar, lŽaigua. Parlem, doncs, clar i català.