Fernando Roca

Diari personal



He nascut a València la nit del dos d’Abril de 1990. No vaig a dir allò de “era una nit plujosa…” ja que no recorde res fins que no tenia ja 7 o 8 anys llevant d’imatges soltes.

El meu avi era una aventurer que ha fet tot tipus d’esports; hockey, rugby, motociclisme i encara li sobrava temps per a anar els caps de setmana a fer escalada, però tot això acabà poc després de casar-se amb la meua àvia. Ell comenÇà a estudiar més que en tota la seua vida i al poc de temps trobà un bon treball de directiu en una empresa d’aire condicionat, tingueren a la meua mare i al seu germà.

Poc després de nàixer el meu oncle anaren a viure a Madrid per motius de treball. La meua mare i la meua àvia diuen que allí passaren els millors anys de la seua vida però, en canvi, el meu avi i el meu oncle no pensen així. Tal volta perquè el meu avi no parava de treballar i de viatjar per tot Espanya i el meu oncle no anava molt bé als estudis.

bosc.jpg

Diari de bord



QUADERN DE BITACOLA

Dia 25 d’agost de 2007

Des de feia dies teniem previst fer una regata de Denia a Eivissa, organitzat per la meua familia. Finalment hem reunit la tripulació i podem eixir, amb alguns dubtes, perque hi ha previssió de temporal. Tot i aixó ens hem fet a la mar i al llarg de la jornada el vent ha sigut fort i les ones molt altes. Hem tardat el doble de temps del previst, però la tripulació ha estat orgullosa de l´aconseguit.

Dia 27 d’agost de 2007

Ahir no varem eixir a la mar i no podia passar més temps. Volia anar a Menorca amb el veler i així ho he fet. Acompanyat per un amic que es diu Paul, hem decidit asaltar l’illa, ha sigut un dia molt divertit.

Dia 28 d’agost de 2007

Hem anat a sopar a una cala de l’illa i hem coincidit amb les tripulacions d’altres velers. Hem quedat per anar a navegar per totes les cales més boniques de l’illa.


Dia 30 d’agost de 2007

Hui es l’últim dia de la nostra estància. Hem eixit a fer una xicoteta regata ,pero se’ns ha fet curta i hem seguit una estona més, no volíem tornar a terra, feia solet i una tramuntana molt agradable. Un dissabte esplèndid per a la navegació.

Dia 31 d’agost de 2007

Tots ens hem alçat aviat, hem preparat el vaixell i hem sortit a la bocana, hi havia llevant, hem exit amb unes condicions ideals per a navegar.
Tornen a casa, fins l’estiu que ve…….

clip_image001.jpg

Resum de l'article "intel·ligència i més"


Segons un estudi fet a Madrid, a partir dels 14 anys es més important la disciplina, l'esforÇ personal i les ganes d'aprendre que el grau d'intel·ligència. Ja pares i mestres d'altres temps exigien als seus fills o alumnes ordre i continuitat als estudis encara que no els agradara gens. Amb l'arribada de la democràcia aquests valors reberen un descrèdit pedagògic i passaren a segon pla, cosa que provocà que els alumnes, encara que tingueren un alt grau d'intel·ligència, no treballaren el suficient. Prompte, els progressistes s'adonaren que, encara que era el que defenien els conservadors, la disciplina no era ni de dretes ni d'esquerres i era necessària per tots els alumnes ja siguen més o menys intel·ligents. A banda de a l'escola, aquests valors són fonamentals al món laboral i per a obrir-se camí a l'emigrar buscant feina. D'aquesta manera, encara sent forasters, molts s'han imposat als seus treballs amb tesó i disciplina.

Opinió personal


La meua opinió sobre aquest article es que te prou de raó perque no tan sols els coneiximents i la formació acadèmica son suficient per al desemvolupament de la personalitat, es molt important ensinistrar el caràcter i aixó es fa a casa i amb el pares, mitjanÇant la disciplina i no a la escola ni a cap altre lloc. Si ets una persona molt intel.ligent però no tens constancia al treball, no ets autosuficient i no tens afany de superació no es molt probable que arrives a l'èxit.


estudiant.jpg

JACK VANCE


Jack Vance va nàixer a Califòrnia en 1916. Va publicar per primera vegada en 1945 als 29 anys d'edat. Fins a la dècada del 70 va treballar d'agrimensor, fuster, alfarer i, sobretot, marí. Encara que en l'actualitat pateix de ceguesa, Vance encara segueix escrivint i publicant, amb l'ajuda de la seua dona Norma i el seu fill John. Els seus interessos inclouen la construcció de bots i el jazz; toca la trompeta i el banjo.


La principal virtut de Vance com a narrador és la seua capacitat de crear mons sorprenents i la seua habilitat per a donar-los versemblança gràcies a la minuciosa descripció de menuts detalls i la complexa interacció de tots els personatges que presenta. Encara que és acusat de vegades d'utilitzar arguments masa simplistes, Vance es limita a reprendre estereotips més que explotats que, amb la seua immensa capacitat per a la fabulació i l'aventura, refresca i aconsegueix revitalitzar.


jvance2yx8.jpg

Els llenguatges de Pao


La primera edició del llibre va aparèixer en 1958, època en la qual un nombre considerable de filòlegs, particularment nord-americans, es van donar a la tasca d'investigar l'impacte que exerceix la lingüística en la vida quotidiana dels éssers humans. L'esforç no era nou, doncs en 1929 l'antropòleg i lingüista Edward Sapir i el seu alumne, l'enginyer químic James Llig Whorf, van formular la hipòtesi Sapir-Whorf o Principi del determinisme lingüístic, en la qual sostenien que tots els pensaments teòrics es fonamenten en el llenguatge i es troben condicionats per aquest; és a dir, la llengua determina la forma com un grup pensa, es condueix i comprèn el seu entorn. De la mateixa manera, asseveraven que en cada llengua existeixen certs pensaments propis que resulten incomprensibles per a qui parlen altres i, en conseqüència, no poden ser traduïts. Amb els anys, la hipòtesi va derivar en una versió radical que afirmava amb contundència que no existeix diferència alguna entre el llenguatge i el pensament donada la influència que exerceix el primer sobre el segon.


El Principi del determinisme lingüístic es va popularitzar en Estats Units a l'inici dels anys cinquanta arran de la publicació dels escrits pòstums de Whorf i de la creació, en 1955, del llenguatge Logical Language (Llenguatge Lògic), que derivaria en l'actual "Lojban". El seu creador, el Dr. James Cooke Brown, va voler comprovar el principi citat a través del desenvolupament d'una llengua lògica, expressiva, flexible i lliure de tota connotació cultural que afavorira el progrés del pensament humà i, alhora, facilitara tant la traducció automàtica entre llengües naturals com la comunicació dels homes amb les màquines.


Així, resulta evident que els treballs de Cook, Sapir i Whorf van exercir influència en Vance doncs, per exemple, en Els llenguatges de Pao planteja la necessitat de modificar la ment dòcil i passiva del poble [[|paonés]] a través d'un canvi radical del seu llenguatge, per naturalesa, passiu i desapassionat. És, en aqueix sentit, que les paraules són en realitat eines l'ús de les quals està determinat per l'idioma.
lenguajes_de_pao.jpg

LECTURES:


A aquestes pàgina podeu trobar molta informació sobre Josep Plà i,a més a més, la seua obra, els premis que ha rebut, entrevistes...: www.escriptors.cat, http://www.lletres.net/, viquipèdia
A aquestes podeu trobar fragments i informació sobre la seua obra més important; el quadern gris: http://bibliosort.cat, http://www.lletres.net

A aquest arxiu en pdf podeu trobar una xicoteta introducció de contraban i altres narracionsi a aquesta pàgina una fotografia d'aquest: todocoleccion.net

1.Josep Pla: El quadern gris
2.Montserrat Roig:Digues que m'estimes encara que sigui mentida
3.Joan Perucho: Carnet d'un diletant
4.Ferran Garcia Oliver: Oc

Textos argumentatius de la premsa:


-Article d'opinió a "El levante"aparegut el 5 de Febrer de 2008 després de la fi del programa "AÇí hi ha tomata":

Traduït:
MATÍAS VALLÉS: Un programa de televisió no és important quan ens convoca amb assiduïtat, sinó quan no necessitem veure'l per a percebre i testificar la seva rellevància. Així ocorria amb El tomàquet, que és la seva veritable denominació en tant que imposada per l'audiència. La sentència ajornada ha estat executada al calcular que l'opinió ja ha oblidat que l'espai va servir de trampolí a una portada del dijous, que ha significat la major sacsejada per a la monarquia des que els *libels reproduïen imatges de María *Antonieta.

Aquí no hi ha tomàquet. El programa es va suïcidar en directe, pel que fins a la desaparició de la televisió escombraries -que hagués de ser una alegria cultural- es recicla en televisió escombraries. Aquesta *apoteosis de la tafaneria mai va aconseguir captivar a qui entretenim la sobretaula disputant sobre la gelosia entri *Cecco*Ascoli i el Dante. No obstant això, ha combatut a la BBC amb documentals sobre les *bestioles de la *jet que feien justícia als seus protagonistes, si no als seus destinataris. S'oblida que agullonar a Isabel *Pantoja no és punyent, només engrandeix el seu *desmesura mitològica.

No transformem els efectes en causes, la societat escombraries necessita una televisió escombraries, encara que pot ser que parli des de la *parcialitat que un parell d'assumptes del seu segur servidor -el desencontre entri *Letizia i les seves cunyades- van obtenir notable reverberació *tomatera. La millor llegenda urbana sobre El tomàquet recorda l'edició consagrada als enamoriscaments de *Strauss -si, el dels *valsos-, mentre en la pantalla apareixia un telèfon per a al·ludits. Ningú s'atreviria a qualificar d'irrellevant un producte així, tret que endossem el mateix adjectiu al premi Planeta. Entre les crítiques que ha rebut, no descartin el pes de l'enveja dels programes del seu gènere, començant pels telediaris. És probable que Tele 5 ho hagi suprimit precisament perquè havia rebaixat la seva quota d'escombraries, amb la qual cosa hauríem de lamentar la seva pèrdua i el manteniment de *detritus més *apestosos. Què veuran ara qui no veien Aquí hi ha tomata.

-Article d'opinió a "Avui"aparegut el 5 de Febrer de 2008:

.