·EDUARDO I - 22T

Diari personal


He nascut a València el dia 8 de març de 1990, la mateixa data que apareix en una fotocòpia que hem llegit hui en classe. Vaig nàixer a València encara que la meua familia no es d’ací. El meu iaio, Fèlix, va nàixer a Villarobledo, un poble de l’interior de la província de Castílla la Manxa.
Des de xicotet va patir molt, perquè a banda que el seu pare estava en la pressò, la resta de familia no tenia ni per a menjar. El meu iaio va anar creixent i es va convertir en un jove molt intel·ligent a qui agradava molt l’arquitectura. Moltes de les empreses d’eixa època li cridaven per tal que fera feines per altres pobles. Un dia li van dir que hauria d’anar-se’n a Sinarcas, un poble de l’interior de València. A Sinarcas va conèixer la meua iaia i es van casar. Van tindre tres fills, una de les filles és las meua mare en l’actualitat. La meua mare i el meu pare també es van conèixer a Sinarcas. Ara Sinarcas és el meu poble i vaig tots els estius i tots els caps de setmana que no treballen els meus pares.

DIARI DE BORD DE LA NAU AMÈRICA


Hui dia 8 de març de l'any 2000 a les 8:00 de la matinada la nau Amèrica es dispossava a enlairar-se. Em dic Calzon i forme part de la tripulaciò Alfa-5. Tot estava preparat per a que la nau enlailara. Tot va eixir com estava preparat, vam enlairar i en poc temps vam traspassar l'atmosfera. Ja estaven a l'espai, no havia gravetat i molts objectes que portabem a la nau començaren a flotar. La nostra missiò era molt complicada i arriscada. Teniem que arribar a un planeta que no havia sigut visitat mai i explorar-lo. Vam arribar despres de vint dies de viatge. La tripulaciò va arribar molt agotada. Vam aterrar i vam eixir de la nau amb els nostres tratges especials. Tot estava molt fosc i es veien molt be les estrel·les. Tot era molt estrany, teniem la sensaciò de que erem observats per algú. Tot i la foscor vam continuar explorant. La nostra sorpresa va arribar quan ens vam trobar amb una criatura xicoteta i que ens apuntava amb un laser. Ens va preguntar de que planeta veniem. Li vam dir que proveniem del planeta terra, i ens vam quedar molt sorprenguts quan automàticament va començar a parlar en angles. Ens va dir que s'anomenava Gurrupitas i que anarem amb ell que ens presentaria al seu rey. Nosaltres no vam aceptar perque no ens quedaben provisions per a mes dies i teniem que tornar a la terra. Gurrupitas es va tornar molt agresiu i van tindre que eixir correguent cap a la nau. La criatura ens seguia molt depresa i disparant-nos, la nostra sorpresa la van trobar quan varem arribar a la nau.. CONTINUARA..

RESUM DE "INTEL·LIGENCIA I MÉS"


Segons un estudi sobre l'aprenentatge escolar, fins al 14 anys la intel·ligència compta molt, però a partir d'aquesta edat cal tindre ganes d'estudiar. Abans es feia això, exigien ordre i esforç als adolescents per a esttudiar. Desprès els estudiants van guanyar llibertat, pensant que així només prosperarien els intel·ligents, però això no va ser del tot cert perqué els intel·ligents també necessiten disciplina. Aquesta mesura de donar llibertat va arribar amb la democràcia, però es van adonar que calia la disciplina per tal que els joves no malbaratin les seues possibilitats. La disciplina no és necessària només en els estudis, sinó també en la vida privada per a poder integrar-te en el lloc on vulgues.


LECTURES:

1. Josep Pla: El quadern gris
2. Monserrat Roig: Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
3. Joan Perucho: Carnet d'un diletant
4. Ferran García Oliver: Oc



TEXTOS ARGUMENTATIUS DE LA PREMSA

Setmanari El Temps, Número 1233, 5 febrer 2008
Editorial
Editorial

Vergonya, cavallers...

“Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser –diuen– el crit de Jaume I quan, a la batalla de Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure que ningú no gosava fer ni un pas: un crit exigint dignitat.
Vuit-cents anys després, la situació del país demana a crits un esperit semblant, una reacció honorable, un líder amb coratge i visió de futur. No es tracta d’una situació conjuntural prèvia a les eleccions espanyoles. Ans al contrari: fa la sensació que les eleccions, passi què passi, no serviran per a redreçar una certa decadència econòmica i una inexplicable resignació de les elits, dels cavallers, dels polítics.
En poc més d’un any, al Principat ha estat possible convocar de dues manifestacions multitudinàries en defensa de la dignitat nacional (“Som una nació, no un preàmbul”) i contra la marginació econòmica i social (contra “el dèficit en infrastructures”), però sembla impossible que els polítics (per molt que es posin darrere les pancartes a l’hora de la protesta) puguen –o vulguen o sàpiguen– actuar en coherència amb aquests principis. Almenys de moment cap no ha sabut entomar el malestar social que s’ha expressat en aquestes protestes i vehicular-lo amb energia cap a una fita nova, un model engrescador que porte –si més no– la gent a les urnes i trenque la inèrcia d’aquesta malfiança en els partits, les institucions i la casta política sencera.
Al País Valencià, la classe política dominant ha decidit, de fa temps, guanyar les eleccions traint el poble, la seua cultura i la seua llengua, tot alimentant falsos debats contra Catalunya i el catalanisme, contra el País Valencià i el valencianisme. Ara, el govern valencià de Francisco Camps ha iniciat una campanya hostil contra Acció Cultural del País Valencià, amb el tancament forçós dels repetidors de Televisió de Catalunya i l’objectiu triple d’ofegar Acció Cultural amb multes, aconseguir més canals digitals del ministeri i tallar l’emissió de TV3.
La resposta dels ciutadans de València, Alacant o Elx s’acabarà demostrant als carrers, de la mateixa manera que la ràbia dels catalans ha omplit de manifestacions els carrers de Barcelona. Però altra volta cal exigir una resposta digna dels líders polítics, tant del sud com del nord, en vista d’aquesta agressió a llengua i a la llibertat de comunicació.
De la mateixa manera que cal exigir-los que alcen el cap i actuen contra l’espoli fiscal, el dèficit d’infrastructures, la discriminació lingüística, la mentida racista, la desinformació calculada, la coerció mediàtica ultraconservadora, l’immobilisme burocràtic de l’estat i la subordinació econòmica, política, jurídica i administrativa.



OPINIÓ

ABANS NO ARRIBI EL FUTUR
És un tòpic entre els historiadors de dir que abans de parlar del futur cal revisar el passat, perquè només així podrem entendre on som, i això ens permetrà, si escau, de rectificar. Vaja, de no repetir la història en forma de farsa, com ja advertia Marx, l’honorable barbut que també ens va prevenir sobre el fet que tot el que és sòlid es dissol a l’aire. Dic això perquè sóc del parer que el catalanisme actual reclama una període de reflexió que vagi més enllà de les conjuntures. Potser fins i tot que se’n protegeixi.
El catalanisme té una salut molt més bona que no ens pensem. En primer lloc perquè, malgrat tot, continua impregnant la política catalana i espanyola, en mantenir viva la reivindicació nacional; però, en segon lloc, perquè molts dels propòsits que s’havia plantejant en esdevenir un corrent polític s’han complert. En aquest sentit, es podria dir que les dificultats que hom pot observar en el desenvolupament d’una alternativa catalanista són conseqüència, per dir-ho així, del seu èxit. I, sobretot, del fet que allò que ha canviat de veritat és la societat –tant catalana com espanyola– fins al punt de convertir en obsolets els postulats del catalanisme vuitcentista.
El catalanisme va néixer al XIX per defensar, dit resumidament, tres coses: la nació catalana (llengua, cultura i codi civil), un estatus polític que assegurés la institucionalització de Catalunya (autonomia) i la modernització espanyola a través de la implantació d’un model industrial i la regeneració de la política. D’aquests, diguem-ne, tres eixos, avui dia només se sosté el primer, que, d’una altra banda, és bàsic per a justificar l’existència del catalanisme. El caràcter nacional del moviment és, precisament, allò que el diferencia del mer particularisme regionalista que temps enrere van defensar els partits dinàstics i que ara és la raó de ser dels partits estatistes i federalistes.
Així doncs, respecte als altres dos components cal fer-se unes quantes preguntes. La primera és fins a quin punt el catalanisme és encara ara un factor de modernització a Catalunya i a Espanya com ho havia estat en el passat. Espanya ha canviat d’una manera tan ràpida i radical que el catalanisme aporta poc a la seva modernització, per bé que la modernitat espanyola sigui una farsa. I segona pregunta: fins a quin punt l’autonomia pot satisfer les necessitats catalanes d’assolir un grau de poder polític, de sobirania, que permeti de situar Catalunya entre les nacions capdavanteres del món?
El que és segur és que Catalunya, malgrat tenir un PIB alt i ésser una de les zones riques de l’estat, ja no és aquella fàbrica d’Espanya tan cobejada i, en canvi, té alguns altres reptes que la incapacitat de poder decidir no li permet d’abordar correctament. I això és el que cal resoldre abans no arribi el futur.

Agustí Colomines.