CARLOS C - 22T

Diari personal


Vaig néixer a valència fa dèsset anys encara que sempre he viscut a Corbera. Corbera es una xicoteta localitat de tres mil cinc-cents habitants. Esta situada a les faldes de la serra de Corbera.
Hi ha un castell des del qual es poden veure tots els pobles dels voltants.

tulo.jpg
tulo.jpg


Al setembre es veuen els daurats camps d’arròs fins arribar al riu Xúquer, aquest serpenteja des de la seva desembocadura a cullera passant per Fortaleny, Sueca, Riola, Polinyà del Xúquer fins Albalat. Des d’ací no es pot veure Alzira ja que queda a la nostra esquena al darrere de les muntanyes.

ribera-corbera.jpg
ribera-corbera.jpg


La Ribera Baixa no te res a veure am València ací l’aire es net i esta lliure de pol·lució, a la primavera fa olor a les flors de taronger i al setembre a l’arròs acabat de segar. En general es viu amb menys presses.




Diari de bord



Dia 23 01:00 de la matinada soc l'oficial i capità del “Gladiator”, el millor clíper construït a Aberdeen, i acaba de finalitzar el meu torn de guàrdia. Des de que eixirem de port no e pogut escriure, encara que el viatge transcorre sense incidències, he estat molt ocupat en l’organització de les diferents feines i la planificació de la ruta.

cliper.gif


Es una nit tranquil·la i hi ha una bona visibilitat ja que el cel esta ras i es poden veure la lluna i les estrelles. Les ones no fan mes d'un metre d'alçada i la mar esta quieta, bufa una suau brisa de popa, així i tot el vaixell avança veloç sobre les aigües. Fa vint-i-tres dies eixirem de Londres amb mercaderies i dos-cents presoners, vint-i-vuit d'ells dones, i si tot ix be espere arribar a Sidney daci trenta-set dies. La ventilació a dins del vaixell es pràcticament inexistent per això sempre que hi ha ocasió el metge del vaixell trau a respirar als presoners en grups reduïts. A mi no macava d'agradar aquesta idea i tem un possible motí.

Dia 24 19:00 ui el dia no es tan tranquil. Han començat a aparèixer núvols de pluja, la mar ha començat a marejar-se i ha començat a bufar un vent de l’est massa fort. Començaven a aparèixer ones de tres i quatre metres i el Gladiator començava a moure’s cap als costats. Qualsevol càpita de clíper sap que estan indefensos contra l’ira del Pacific. He manat replegar les veles i llançar l’encola per a millorar l’estabilitat de la nau. Esta acostant-se un tifó des de l’est i no se si sobreviurà la nau. Els forts vents han partit els pals de les veles que han caigut a la coberta i han trencat el timó, estem a la deriva.



Article "intel·ligencia i més"


Resum


A l'aprenentatge escolar fins als 14 anys la intel·ligencia compta molt, però a partir d'aquesta edat les ganes d'aprendre i la disciplina són mes importants. Açò sempre s'ha sabut i en general produïa al·lèrgia als adolescents.
Quan els alumnes van guanyar llibertat només prosperaven els alumnes intel·ligents, però no aprofitaven prou la seva capacitat per falta de disciplina.
La disciplina sempre ha estat lligada als àmbits conservadors però ara sabem que aquesta no servix a dretes ni esquerres.
en igualtat d'intel·ligencia els immigrants avancen mes depresa que els propis ciutadans i de vegades arriben a imposar-se.

comentari


opinió:
Jo crec que l'autor del text te rao, fa mes el que vol que el que pot. aço sempre ens ho han dit des de xicotets. A mes els immigrants, ja que nesesiten aprendre la llengua per a sobreviure, l'aprenen mes rapidament.


estudiant.jpg


ENLLAÇOS



internostrum - castellà/català traductor valencia/castella

apertium - angles/català




jack Vance


Jack Vance, nascut en 1920, és un dels escriptors nord-americans de ciència-ficció mes populars que ha donat el genere. Encara que les seves novel·les es presenten com simples narracions d'aventures (sempre esplèndides com a tals), l'atencio al detall de la qual fa gala en la construcció de les societats descrites en elles, aixi com l'exotisme que les caracteritza i l'anàlisi de la relacio individu/grup que proposa les han fet mes perdurables de l'esperat per la majoria dels comentaristes.

Al llarg de la seva dilatada carrera, Jack Vance ha seguit sempre un camí solitari, al marge de modes i dels corrents mes apassionades del genere, i ha desenvolupat una obra molt extensa, tan consistent com peculiar i característica Encara que de forma una mica tardia , ha assolit guanyar el reconeixement que mereix la seva obra, i després de cinquanta anys dedicats a l'escriptura, els seus llibres estan sent constantment reeditats en tots els idiomes.





Josep Pla


Pagines relacionades:

- http://www.escriptors.cat/autors/plaj/index.php pagina a la que es comenta lavida i l'obra de joan pla incluint entrevistes i altres





Montserrat Roig


aymerichroig.jpg

Pagines relacionades:

- http://www.escriptors.cat/autors/roigm/ pagina a la que es comenta la vida i l'obra de Montserrat Roig incluint entrevistes i altres

- http://www.escriptors.cat/autors/roigm/obra.php?id_publi=9947 Digues que m'estimes encara que sigui mentida: sobre el plaer solitari d’escrirue i el vici compartit de llegir.




Joan Perucho


joan_perucho.jpg
Pagines relacionades:
- http://www.escriptors.cat/autors/peruchoj/ pagina a la que es comenta la vida i l'obra de Joan Perucho incluint entrevistes i altres





Ferran Garcia Oliver


ferrangarciaoliver300.jpg

Ferran Garcia-Oliver (Beniopa, 1957) és professor d'Història Medieval a la Universitat de València i escriptor. Actualment també és membre del consell de redacció de la revista l'Espill. Ha publicat la novel·la La Veu d'Odiló (2004) i els llibres de no ficció Oc (1989), París particular (1993) i Per espaiar la malenconia (1995), a més de nombrosos treballs d'investigació. Amb El vaixell de Genseric ha guanyat el Premi Carles Rahola d'assaig, 2006.



articles dopinio / editorials /columnes / comentaris


20/2/2008 EDITORIAL

EDITORIAL:

foto_270873_CAS.jpg

Fidel Castro posa el punt final

La renúncia de Fidel Castro a continuar en el poder, després de gairebé mig segle ininterromput al capdavant de Cuba, obre algunes incògnites, però no tantes per esperar que l'illa iniciï un procés de transició cap a alguna forma de democràcia pluripartidista de seguida. El precipitat entusiasme dels Estats Units i la Unió Europea està lluny de respondre a la realitat d'un règim polític que, amb Castro o sense, de cap manera fa aigües. El partit, l'Exèrcit i la burocràcia garanteixen la cohesió interna del país, la voluntat de resistència i l'eficàcia institucional més enllà de la modestíssima capacitat de mobilització de l'oposició interna i de la prèdica dels dissidents dins i fora de Cuba. Per no parlar del desprestigi que estigmatitza l'oposició exterior, singularment l'establerta a Miami, indissociable de la brega de Washington contra l'Havana.
Un cop passat el somni revolucionari i la defensa a ultrança del model, es pot imposar, això sí, el realisme a què empenyen les estretors aclaparadores d'una economia depauperada i d'una població condemnada a la cartilla de racionament. I, encara que no complagui a Occident, la successió més que previsible en la persona de Raúl Castro, que s'espera que certifiqui el Parlament diumenge que ve, després d'un any i mig d'interinitat, no és incompatible amb aquest realisme inajornable. Pot fins i tot facilitar-lo perquè, ni que sigui per raons d'edat, el germà del comandant en cap sembla destinat a tenir un lideratge curt, però suficient per mantenir essencialment intacte el sistema de pesos i mesures del poder a Cuba i, al mateix temps, per encapçalar algunes reformes. Tot això sense que puguin discutir-li la legitimitat política per realitzar-ho i comprometre la generació de quadros que ronden els 40 anys.
Sense necessitat d'entregar-se a vaticinis impossibles, es pot suposar que el final polític de Fidel Castro no és l'ocasió més pro- pícia per fer realitat la màxima lampedusiana: fer algun canvi perquè res no canviï. Ni l'estat de salut de la revolució ni les servituds de la globalització permeten imaginar-se un castrisme sense Castro, ni tan sols mitjançant la tutela petrolífera d'Hugo Chá- vez. Això no significa que l'he- rència del castrisme s'hagi de dissoldre en la història sense deixar empremta i que, aclaparats per les necessitats, els habitants de l'illa s'adaptaran sense més ni més als designis d'Occident.

castro.jpg

comentari del autor


Ja parlaré més endavant amb més abundància d'aquest curiòs personatge que ara plega. Mereix un comentari apart, després de que ha protagonitzat un dels Règims polítics més peculiars que ha hagut al món. I no és que m'hagi caigut simpàtic; potser quan jo encara era jove, però ara, no. Només espero que Cuba pugui arribar a una democràcia de debò, no pas una que sigui un lacai dels Estats Units, ni dels populismes de dreta o esquerra.

comentari anonim



Anònim | dimecres, 20 de febrer de 2008 | 19:15h
Fidel Castro va encapcelar i representa la guerra de l'independència de Cuba a EEUU, front l'opressió i explotació nordamericana a Centreamerica i Sudamerica i la lluita per un sistema social més just que l'ultraliberal de la explotació sense escrupuls del EEUU.

I en certa mena ho va aconseguir, per amb la pressió nordamericana era impossible democratitzar Cuba sense deixar-la en mans de l'especulació del dolar.

I Aznar com a bon imperialista recolça les polítiques imperialistes de la Casa Blanca als EEUU veuen en bons ulls moltes dictadures arreu que sovint van en contra els pobles, quan no les recolzen de forma directa per purs interesos economics.

Quan la dictadura té una base social que la respalda més forta són contraris, per què ja no poden treuren tant profit economic.